dilluns, de maig 19, 2008

Bons veïns

Des de fa ja un temps, es va observant al terra de l’entrada del bloc, davant de l’ascensor, un tol que fa la pinta d’una pixarada, hi ho és. Jo al principi vaig pensar que era d’un gos, i que l’amo era una mica “guarrillu” i no ho netejava. Però es veu que no, després d’un temps em van dir que era d’humà. A les hores, vaig començar a pensar qui podria ser el subjecte amb incontinència urinària, que no podia arribar al seu wàter. Algú, encara, sense coneixement de causa, ja em va dir qui podria ser, però, jo vaig creure que ho deia per prejudicis, per la seva forma de vestir, pel seu aspecte, vaja. Doncs no, jo estava equivocat i qui m’ho va dir no. Es veu que el paio es pixa al portal, potser, per venjança del món cruel que l’ha classificat com a “vago y maleante”... però que amb la seva actitud poc cívica (per no dir gens), retroalimenta els estereotips del altres.

De fet, algú em va dir, ara aviat s’acabarà tot per que l’incaut se’n va de l’edifici. I, per una bona temporada, no es van repetir els tolls groguencs a l’escala. Ara, però, es veu que ha tornat, juntament amb els seus problemes de bufeta o de control d’esfínters (o tot plegat).

Es veu, però, que algú se n’ha cansat, i l’ha avisat, no cara a cara, si no amb un paperet, aquí teniu lo que l’hi ha dit, amb una gran dosis d’assertivitat (això que no falti):

Cartellet

diumenge, de maig 11, 2008

Que no ens facin combregar amb rodes de molins

Des de ja fa un temps estic observat quelcom molt preocupant, ens fan empassar unes hòsties tan grans i pesades com a rodes de molins, i lo pitjor, no ho veiem... algú podrà pensar que ara caic de la figuera, pot ser si, de fet, però, en la meva defensa, diré que ja fa molt de temps que ho penso, però potser és ara quan més clar o veig.

El canvi climàtic, les notícies que rebem sobre la falta d’aigua, el (poc) finançament que rep Catalunya, la crisis del totxo i la mundial (que portarà a la inanició a milions de persones (segons ens diuen), les invasions en nom de la llibertat, les definicions occidentals de terrorisme, el paga i calla..., i així podria estar una bona estona.

Les grans corporacions o indústries d’informació i els polítics, ens diuen el que ells volen i com volen que ho escoltem...

L’altre dia m’explicava una noia, que estudia medecina, com volen arreglar lo de la falta de metges, creant més facultats de medicina, però no més MIR’s als hospitals. Mirant el telenotícies, i parlant de la falta d’aigua a Catalunya, ensenyaven unes imatges de com s’inundaven els camps d’arròs, al Delta, donant a entendre que els pagesos d’aquella zona utilitzen sistemes arcaics se reg. També, sobre el tema de l’aigua, un dia a la tertúlia de la ràdio, un parlava del “malbaratament” d’aigua que realitzen els pagesos en regar els camps, i ningú dels altres va dir res de la gran modernització que han realitzat els pagesos en aquestos sistemes, ni la gran quantitat d’aigua que utilitza la industria i que podria reutilitzar per a molts dels seus processos. Quan es parla del “baix” nivell dels nostres fills a l’escola, ningú ens explica que el crèdit de síntesis que realitzen els nois i noies en acabar el batxillerat, fa que baixi la nota mitja, i que això no passa en altres comunitats. I lo del finançament!! Sense comentaris (per ara)...

diumenge, de maig 04, 2008

Vacances a la mínima expressió.

DSC00383Vacances a la mínima expressió, si, però vacances... quan t’estàs ofegant el poder treure el nas per un forat i respirar aire et pot salvar la vida. Això és el que ha passat aquest pont de l’1 de maig. Quasi sense pensar-ho, ja que la intenció era anar a una boda, i amb el gasto que això comporta, en època de vaques magres, no semblava que la cosa arribés a passar de vetllada avorrida amb parents que poc es poden veure entre ells (a no ser que t’agradi l’espectacle lamentable que ofereix una semi - guerra freda). Però, tot al contrari, la cosa ha resultat molt be, quasi perfecte. Així, sense menjar-s’ho ni veure-s’ho (traducció desafortunada i barroera de la famosa expressió castellana), - ep, i no parlo del menjar i beure literal, dels que no en va faltar en quantitats exagerades, quasi bíbliques – hem acabat passant uns quants dies en un pobla (dormitori) de la comunitat de Madrid, en un hostalet bufó, on ens feien els llits DSC00472(una preocupació menys), on, segurament degut a la inter-inamistat familiar, els responsables de tot el merder ens van oferir unes atencions remarcables i amb molta dosi d’omplidors líquids i sòlids d’estómacs. Tot això combinat amb un trasllat ràpid d’un punt a un altre de la geografia, sense embussos ni el cansament d’una conducció dilatada en el temps per paratges poc coneguts, sumant-hi que les tietes es morien de ganes de jugar amb les descendències més joves i, gràcies això, tu podies desentendre’t, momentàniament, de l’atenció al teu descendent i atendre una gerra de deliciós xampú, un plat de suculent embotit ibèric o parlar de les futeses que et passessin pel cap amb el pobre contertulià de torn que tinguessis a la vora, normalment, un altre feliç desatès momentani. Ha donat com a resultat uns dies d’oasis, un forat per respirar, unes verdaderes mini vacaDSC00488nces. Això em ratifica la teoria. Que també he fet meva, que la consecució de la felicitat s’aconsegueix per la suma de les petites coses.